MASSIMO POLELLO

MASSIMO POLELLO va inaugurar exitosament ahir la seva exposició "Scripta", on la gent que varem assistir, disfrutarem d'una demostració cal·ligràfica en directe realitzada pel propi artista. Una meravella que podreu disfrutar fins el dia 6 de setembre a LA CERVERINA D'ART.

Arte pobre / Art pobre.

Arte pobre (no Povera) y La Cerverina.
Escrito húmedo y delicuescente.
Art pobre (no Povera) i la Cerverina.
Escrit humit i deliqüescent.

Todo está en los ojos del que mira
Tot hi és als ulls del que mira

Casi todas las cosas vienen del mar.

Con toda seguridad aún no había cumplido los dieciséis años cuando después de hacer una serie de dibujos y una plancha de xilografía el profesor de plástica me invitó a presentarme para una beca y una matrícula excepcional en la Escuela de Bellas Artes de Viña del Mar (no todos los profesores tenían ese interés, la profesora de plástica de mis últimos años de secundaria estaba convencida y así lo decía en clase que la pintura a partir del impresionismo era cosa de locos y estaba hecha por dementes). La edad mínima para entrar era dieciséis años cumplidos por eso del dibujo de desnudos y de ahí el carácter excepcional de la matrícula. La escuela era un lugar extraño, una mansión de latifundista enclavada en el que fuera su parque de plantas exóticas, a trozos desvencijada y con salones señoriales con pinturas y esculturas francesas del XIX; donde no se enseñaba nada en pintura, ninguna de las técnicas ni materiales ni procedimientos o quizá la enseñanza era tan lenta que para un chico de esos años era como si el tiempo estuviera detenido. En la profundidad, abajo, en las dependencias dictaba clase de grabado Don Carlos Hermosilla, en el patio de luz se veían amontonadas las piedras litográficas En la escuela la mayoría eran mujeres de todas las edades, puede que los hombres no éramos más de una quinta parte del alumnado. El recuerdo que me queda es que la escuela era un gran taller donde podías ir a practicar distintas actividades artísticas, pero a tu libre albedrío. Lo curioso de todo es que al final del año escolar te evaluaban (¿cómo evaluarían?). Lo que aprendí me lo enseñaron los compañeros de taller o mirando lo que otros hacían, desde preparar las telas o hacer las veladuras (por eso es que me llama tanto la atención el proceso pictórico de Yves Tanguy, una de las grandes paletas del XX). También aprendí que había compañeros que pintaban muy bien que eran auténticos maestros y que después he buscado en la Red sin encontrarlos (Ayala, un compañero de apellido árabe del cual sólo recuerdo el sonido de su nombre…).

En los años sesenta Chile era un país pobre, incluso aquellos que nosotros pensábamos que eran ricos eran sólo un poco menos pobres. La auténtica diferencia de clase era tan abismal que los verdaderos ricos eran invisibles a nuestros ojos. No existían mecanismos de comercialización de la obra de arte, no había galerías ni tampoco locales institucionales donde exhibir y la única salida para alguien que intentara vivir del arte era el extranjero (Europa y EEUU), vetado para los que no tenían recursos. Recuerdo que algunos profesores de la escuela mostraban obras en un comercio de artículos para arte llamado Mori, en la calle Valparaíso. Todo era pequeño y provinciano en Viña del Mar, en los “prodigiosos” sesenta. Se veía poca pintura, nos alimentábamos de reproducciones y las láminas de los libros, recuerdo de esos días dos exposiciones: una presentada en la biblioteca de la ciudad, no sé si originales o reproducciones de la serie La edad de la ira (1963) de Oswaldo Guayasamín (que me convirtió en un copiador compulsivo de sus manos, en esos tiempos yo era un pintor expresionista) y otra de Thomas Tom Daskam, en la misma escuela; pintor hiperrealista que nos impresionó por su técnica (hoy, por lo que he podido averiguar en la Red, Daskam se dedica a fotografiar aves) recuerdo el retrato de su esposa sentada en un sillón (la discusión actual es si el hiperrealismo a secas es un estilo o una técnica; el hiperrealista chileno Claudio Bravo es el pintor más valorado en el circuito de Nueva York).

La exposición “De Cézanne a Miró”, llegó en 1968 a Santiago, en la Quinta Normal y la visité dos veces, la primera con amigos y la segunda con mi clase. Es la primera vez que veíamos pintura internacional en directo, los cuadros ya no estaban petrificados en libros sino que cantaban en las paredes, fue una fiesta de color y luz. De esos días me quedan (no sé porqué, debe ser por eso que dicen que la memoria es selectiva) dos recuerdos, un cuadro de Dalí, casi una miniatura, que impresionaba por su técnica en el dibujo y un cuadro de Chagall que en su ángulo inferior izquierdo se veía con claridad que había usado los dedos para pintar.

A finales de los sesenta estalló el mayo de París (mayo es primavera en Europa, en París llueve y las lilas han florecido), a todas partes llegó el eco y se cuestionó el principio de autoridad, ésta ya no venía dada sino que había que ganársela, ser una autoridad respetada era demostrable (Sarkozy confunde las formas con el fondo, se aprovecha de las formalidades e intenta eliminar la esencia). La imaginación al poder, entró de lleno al país y precedió la futura campaña electoral del setenta, con los pre candidatos de la izquierda donde sobresalían los nombres de Neruda y Allende. Entre todos hicimos la Unidad Popular con Salvador Chicho Allende como candidato a Presidente de la República.

Hice, con muchos más, toda la campaña electoral de Allende, pintamos murales en las paredes, escribimos (rayamos) consignas en muros, aceras y calles; representamos piezas de teatro en la carrocería de camiones, recitales de canciones en los locales de las juntas de vecinos y también exposiciones, muchas exposiciones de pintura, tanto para recoger fondos para la campaña como para llevar el arte a los barrios. El cuatro de septiembre de 1970, la Unidad Popular, con Salvador Allende de candidato ganó las elecciones. Recuerdo la inmensa manifestación de júbilo en Valparaíso, recuerdo también haber esperado ver el amanecer de un nuevo día con los demás compañeros. El 24 de octubre Allende, es investido como Presidente de la República, para nosotros Compañero Presidente, el Chicho. Yo no lo voté, no tenía la edad, aun no había cumplido veintiún años.

Roberto Matta regresó al país, Oswaldo Guayasamín pintó un retrato de Neruda en verdes y rojos que se difundió como lámina (no me gustó, en ese tiempo aún no había descubierto el color de la poesía); se publicaron afiches que se vendían en los quioscos de diarios (tenía uno de Matta enganchado a la pared). La editorial Quimantú sacó una línea de libros a precios populares. Se pintaron murales en las paredes de las ciudades, Matta pintó los del edificio de la UNCTAD en Santiago (¿se han destruido con el incendio del edificio?). El Tren de la Cultura recorrió el país. Descubrí que Siqueiros había pintado un mural en una escuela pública de Chillán. Nos enteramos de la matanza en la escuela Santa María de Iquique por la cantata de Quilapayún, la historia oculta comenzaba a brotar desde donde la habían enterrado. Descubrir a Violeta, escuchar a Víctor, al Pato Manns y cantar con Ángel eso de: Mapu significa tierra. Me afilié al Sindicato de Esperadores de Micros del Payo Grondona (también: Me diste mal la dirección) y el Gitano Rodríguez le puso letra y música a Valparaíso. Neruda fue premio Nóbel y se hizo una manifestación en el Estadio Nacional. El arte saltó a la calle.

Yo era en ese tiempo cobarde, dejé la pintura y me fui a la Universidad porque pensaba que en el arte no había futuro (desde que morí, por segunda vez, en junio de 2007 he dejado, según los médicos, de ser cobarde).

Después se vino todo abajo (lo supe, antes del bombardeo, cuando te vi bajar del interminable tren en la oscura estación y los besos se perdieron en el aire). Cayeron las bombas, Allende no se entregó tal como lo había dicho en sus discursos y todos morimos en esos días de Septiembre como también murió Neruda y la poesía. Fue en 1973, después la oscuridad.


Si faig bé els comptes vaig arribar a fer unes deu exposicions entre individuals i col·lectives, gairebé totes a Barcelona (he de dir en la meva defensa que d’alguna cosa havia de viure). També vaig fer il·lustracions per a Amnistia i per a les campanyes contra la tortura i per la llibertat dels presos polítics. Coses dels setanta, com el festival de la Cançó a Canet, els recitals semi autoritzats de’n Raimon, les actuacions dels Quilapayún; Isabel Parra canta al Bolet del pati de l’Escola del Bosc, on van estudiar després els meu fills; la Sirena varada de Chillida davant de la Fundació Miró, Bread and Puppet al Grec, Sol solet dels Comediants, el teatre d’Els Joglars o la primera manifestació a Sant Boi (a l’altra hi van anar tots, fins i tot aquells que no hi van anar).

Mirar molta pintura, molts museus i Història d’Amèrica en la (abans dita) Central i molta, molta Antropologia ( quines coses té la vida, quan vaig entrar a la Universitat a Xile, la primera convocatòria va ser Antropologia després em vaig canviar a Sociologia, com si estiguéssim al desert on s’acava caminant en cercles perque amb la cama dreta fem el pas més llarg que amb l’esquerra).

I el temps que s’escola pel forats de les butxaques, sense que ens n’adonem.


A finales del 82 y comienzos del 83, viajé a Chile de perfil y haciendo poco ruido, a ver las primeras manifestaciones contra la dictadura. La ciudad no había cambiado, todo estaba más viejo, más polvoriento, más despintado, pero todo era aún reconocible, las casas, los árboles seguían en sus alcorques (después llegó el automóvil y los árboles de las aceras fueron las primeras víctimas). Las caras de la gente, los amigos y la ilusión que ha renacido en las calles. Las cancioncillas que se escuchaban por todas partes: Y va caer, y va caer, la dictadura va caer (la dictadura iba a continuar hasta el noventa, mirando los hechos de forma positiva). Visitar a don Carlos que había tenido que abandonar su antigua casa porque lo apedreaban desde lo alto y se vino más abajo al costado de la plaza de Forestal. Fue una mañana y su compañera estaba enfadada porque le había comprado a una vendedora todo el cesto de claveles y los había distribuido por la casa. Don Carlos, viejo, gruñón, comunista, rojo, rojísimo, solidario, vecino de mi barrio, pintor, grabador, maestro, compañero (¿Dónde está la obra de don Carlos? Desaparecida, como desapareció la tela de homenaje a Chaplin que estaba en la escala del Cine Arte de Viña del Mar). Viajar a la lluvia del Sur y ver los tocones que quedaban de la selva que había cantado Neruda, kilómetros de tocones, como una metáfora del país, bajando al Sur.


Nosaltres miràvem la porta del número 105 del carrer Major i vèiem com anava caient a troços, passaven els anys i ningú feia res i el carrer cada vegada més trist i dessolat. La Pilar el recordava ple de botigues i les anava comptant: Forn de pà de Ca l’Alsina, espardenyeria Majà, Cal Fideué, Cal Marcel (barber), la confiteria Colom, la tenda de queviures Cal Botines, Cal Viudo, L’estanc de Cal Gasol, Ca l’Emilia perruquera, Ca l’Àngel, Cal Plats i Olles, Cal Pepe Llauné, Cal Barrachina, Cal Sabater Martí, el forn de Cal Figueres, Ca l’Esteve l’espardenyer, Ca la Mercè Pastoreta, Cal sastre Creus, Cal Llames o l’impremta Minerva, clínica La Boreal, Cal Sabater “coix”, cal Rogelio, (pare de la Goretti), cal sabater Anguera, cal matalasser Rovira, la farmàcia Civit, La Botiga Nova, cal Bonjoch fotograf, La Central, la fusteria de cal Pedrós, la barberia de Cal Ninot (antiga barberia Greoles), la Sastreria Botines, Cal Boldú (plàstics), Cal Clotet fuster, Cal Rellotger Puig, Ca la Pilar de les mitges. En aquells temps tot eren pedrots i guixots a Cervera i la idea del tot a terra prevalia. Potser perque venia d’un món on havien caigut les il·lusions i la bellesa, m’agradaven i m’agraden tant les estretes i altes cases d’una crugia (n’hi ha una al carrer Major que te una habitació per planta), els carrerons, les cases que penjen dalt del turó (de vegades, quan miro des de la vessant de llevant i acluco els ulls veig com surt des de la boira el vell Valparaíso), els murs de pedres calcàries desgastats pels temps (com el del davant del Monument a la Generalitat que va seduïr a Subirachs), enyoro les pintures d’artifici de dibuixos i petites finestres que equilibraven les façanes (la simetria, sempre la simetria) que s’han eliminat amb les reformes; els petits patis closos, les rogenques teules àrabs (a Florència les antennes de televisió es pinten de vermell per a que no destaquin d’entre els teulats) i, és clar, les llambordes del carrer Major, desgastades i pulides pel temps que reflexen com cap altra cosa la llum després de les plujes d’estiu; no són les pedres, és la llum, la llum.

Per tot això vam decidir, llogar l’antiga barberia Ninot i obrir-hi La Cerverina, que s’ha anat fent i creixent pas a pas, com la vella ciutat.

Tot el comerç cultural, és una activitat de risc i de servei al públic i a la societat, on els guanys són més de tipus humà que materials (de fet un es conforma amb no tenir pèrdues o perdre poc; Manuel Vicent que va tenir una galeria la va tancar perque va dir que estava avorrit de perdre diners). El comerç cultural ha de caminar junt a la societat on està enclavat, és allò que hem intentat fer des del 1995, quan vam obrir les portes modernistes de la barberia novament, ara com a galeria (als setanta i principis dels vuitanta les llibreries eren cremades; és encara paradoxal aquella que va ser multada per mostrar una reproducció de la Maja desnuda de Goya. Ara mateix l’exposició dels còmics que va dibuixar Nazario, per aquelles dates, aixeca censures i prohibicions. a Lleida; i, a Nova York va ser tancada una exposició fotogràfica de Maplethorpe fa poc temps).

Tenir oberta una galeria ( en general qualsevol comerç de tipus cultural) és caminar pel fil de la navalla; a més de l’inseguretat de les vendes i de l’aceptació del públic al que mostrem (en una exposició de Ràfols-Casamada en la nostra galeria, una visitant es va sentir tan indignada de la mostra que es va marxar molt empipada per les coses que mostravem. Qué haurà vist?). Crec que conec als pintors, és una gent que treballa molt; molts d’ells viuen per a pintar, pasen hores i hores en el seus tallers pintant (Magritte no tenia taller, pintava al salon de casa seva), i quan no estan pintant estan pensant en el que faran, prenent esboços i croquis (Miró dibuixava continuament, quan estava a Paris el feia en els petits bitllets del metro; molts pintors que conec porten llibretes i llapiços sempre a les butxaques). És suficient veure les fotografies de Chillida treballant el ferro junt als obrers en la siderúrgica on feia les seves escultures o traslladan els blocs de gres per les seves peçes de terrissa per adonar-se que l’art no és només un treball intelectual. Malgrat aixó (i més) tenim la tendència a creure que el treball artístic es allò evanescent, eteri, com que es fa sense voler, com jugant ( quan es va fer l’exposició de Hernández Pijuan al Museu de Cervera, algú va escriure que aixó ho feia un nen; no és veritat, els nens poden fer coses encisadores; però no saben treballar l’espai, no saben equilibrar les formes i no saben combinar els colors, aixó s’adquireix amb el treball i molta pràctica). Aleshores quan es demana ajuda per aixó i per l’altre ens dirigim als artistes i ells responen, sempre responen (perquè no demanem als promotors inmobiliaris o als notaris, que diuen que guanyen molt calés o als taxistes i transportistes, als fusters o als lampistes, o als tècnics informàtics, o als metges, dentistes o kinesiólegs, biólegs, geógrafs o geólegs, o advocats, jutges o procuradors, o als que juguen escacs o bitlles…que ens donen el seu treball, per exemple els sr. notari la signatura d’una hipoteca; el lampista, la instal·lació d’un lavabo, etc.). I és ací que els treballs artístics és venen amb absoluta tranquilitat a restaurants, bars, pubs, cafeteries, granjes, inclús en exposicions organitzades pels organismes oficials (ajuntaments) en clara i deslleial competència amb els artistes profesionals i galeries ( pel que sabem, no hi ha per ara galeries que venguin fricandós, escudella i carn d’olla, patates braves, paelles, suquets de peix, cap i pota, cargols a la llauna ni serveixen cafès, cafè amb llet, tallats, carajillos, canyes de cervesa, gots de vi, i altres per determinar). Aixó passa i passarà perque tenim la convicció que l’art és alló espiritual, metafísic i que els artistes viuen de l’aire i de les belles paraules dels poetes i muses i nimfes i sirenes que canten cançons en els mars de la cultura clàssica i que no te res a veure amb nosaltres i la realitat.

Malauradament per a mi, solament vaig arribar a fer xil·lografia en la tècnica del gravat, encara recordo l’espectació que es sent quan surten les primeres proves del tòrcul. El paper, l’obra gràfica és un original que es desdoblega per a arribar a més gent i els artistes poden demanar preus accessibles per a tothom, ja que el preu total de l’obra es reparteix a parts. És el que més es sembla a la consigna: Art per a tothom; que es pot desenvolupar des d’una galeria, posar obra gràfica a l’abast d’una majoria (estàvem visitant l’extraordinària casa de César Manrique a Lanzarote, quan un guàrdia l’hi va dir a un visitant que aquell gravat de Picasso exposat no era més que una còpia sense valor. No em vaig poder reprimir).


(Tenemos un grabado de Nemesio Antúnez en la cabecera de nuestras camas, se titula Vendaval, muestra a una pareja yaciendo en una cama y el viento se los lleva en volandas; para mi, es el viento del exilio que nos aventó a los cuatro vientos)


A vegades les coses vénen a nosaltres. Neruda que no savia qué usar de escriptori un dia va veure que surava en el mar una fusta i va cridar a la seva companya: Matilde ahí viene mi escritorio. Desprès es va assabentar que era la porta de fusta de la bodega de un vaixell (es pot veure en la seva casa de Isla Negra). La casa de la galeria va venir a nosaltres sense cercar-la, encara més el plantejament inicial del propietàri era que no tenia intenció de vendre-la. Al final en un gest de gran generositat per part del fill del Sr. Greoles la casa es va comprar per telèfon.


Desde que me mordió la enfermedad con dientes verdes, es posible, a menos que cambien mucho las cosas, que no vuelva a la tierra donde nací (como dice la canción). Pero nunca se sabe, uno deja que las olas del mar vayan dibujando la costa, a veces se lleva las arenas de las playas en los temporales y a veces no se recuperan más; pero aparecen otras playas en lugares donde no las había.
(El estran, la pleamar y la bajamar de Finisterrae, en Normandía, las paredes erosionadas de las playas son las pinturas de Tanguy).

Son cosas del mar.

Chago Serrano.
Xago Serrano.
(2008)

Article de Santiago Serrano publicat a La Veu de La Segarra, l'11 de juliol de 2008.

Fotografia el peu dret de la Niké?

Article de Xago Serrano al suplement Urgell-Segarra, 4 de juliol de 2008.

Massimo Polello a La Cerverina d'Art!

Obra "Armonia interiore" de Massimo Polello.

Massimo Polello a La Cerverina d'Art!

Polello, reconegut cal·lígraf torinès exposarà obra, realitzada expressament per a l'exposició a La Cerverina d'Art, presentarà el seu treball més recent el proper 2 d'agost a les 7 de la tarda.

La Cerverina d'Art anuncia que:

MANUEL DE LA FLOR romandrà fins a finals de juliol a les seves parets. Una oportunitat més per a presenciar l'obra d'aquest artista madrileny que exposa per primera vegada a Catalunya havent exposat a Madrid i Brusel·les, entre d'altres llocs.

Us convidem a passar.

També hi podreu trobar el seu llibre, que podeu adquirir per un import de 20€. Per adquirir-lo, visita la TENDA VIRTUAL de la web de la galeria.

Continua la temporada a LA CERVERINA

Hola a tots i totes,

LA CERVERINA D'ART continua oferint les seves exposicions en aquesta temporada 2008.
Vam iniciar la nostra activitat amb Manuel de la Flor.

A continuació teníem prevista l'exposició de'n Bigas Luna, però malauradament hem d'anunciar la seva pròrroga, per raons alienes a la galeria.
Per tant, l'exposició de Manuel de la Flor s'allargarà fins el proper 26 de juliol.
A continuació presentarem l'exposició de MASSIMO POLELLO :

http://www.lacalligrafia.com

Bigas Luna presentarà la seva obra al setembre,
us anirem informant amb puntualitat per a que pogueu fer un seguiment més específic.


Moltes gràcies.


LA CERVERINA D'ART.

Llibre de Manuel de la Flor disponible a La Cerverina d'Art

Portada del llibre de Manuel de la Flor que oferta La Cerverina d'Art.
Per adquirir-lo, visita la TENDA VIRTUAL de la web de la galeria.

Inauguració de la temporada.

El passat 14 de juny, a les set de la tarda, LA CERVERINA D'ART iniciava la seva nova temporada. MANUEL DE LA FLOR presentava la seva obra sota el títol CERVERA: km 520, 08º36'00".

La inauguració va comptar amb la presència del mateix Manuel de la Flor qui venia acompanyat per dos amics que, amb ell, s'havien apropat des de Madrid en furgoneta, havent viatjat al llarg dels 520 quilòmetres que separen la capital segarrenca i la capital estatal. A l'acte va assitir nombrós públic que va poder contemplar l'obra de l'artista madrileny així com escoltar l'explicació del seu treball.

La exposició de Manuel de la Flor, romandrà a la galeria fins el proper 6 de juliol.
Esperem que l'obra us resulti interessant.




Oriol L. Serrano
La Cerverina d'Art.

MANUEL DE LA FLOR a La Cerverina d'Art

Imatges de la inauguració de l'exposició de Manuel de la Flor a la galeria del carrer Major de Cervera, Queralt Antú Serrano.

Més imatges de la inauguració, Queralt Antú Serrano.

Massimo Polello: Exposició a la Comissió Europea, Luxemburg.

Massimo Polello.

Benvolguts amics,

del 2 al 31 d'agost MASSIMO POLELLO, cal·lígraf torinès, exposarà a la nostra galeria del carrer Major de Cervera.

Mentre esperem aquestes esmentades dates, us anunciem d'altres activitats que va realitzant aquest artista italià.

Del 10 al 20 de juny, a la Comissió Europea, Luxemburg, s'exposarà obra de Polello.

****

Gentili Amici e Colleghi,

felice di comunicarvi circa la mia prossima 

 

MOSTRA PERSONALE 

alla COMMISSIONE EUROPEA- LUXEMBOURG 

in occasione dell'anno del Dialogo Interculturale Europeo

in collaborazione con l'Istituto Italiano di Cultura- Ambasciata d'Italia

 

Centre de Conférence Jean Monnet- Luxembourg

vernissage martedi 10 giugno 2008, ore 18

fino al 20 giugno 2008

 

****

 

 

Kind friends and colleagues

 my next

EXHIBITION 

EUROPEAN COMMISSION- LUXEMBOURG

 

in occasion of the year of the European Intercultural Dialogue

in collaboration with Italian Institute of Culture - Embassy of Italy

 

Centre de Conférence Jean Monnet- Luxembourg

vernissage tuesday 10 juin 2008,  h 18.00

until 20 juin 2008

Massimo Polello

*artista calligrafo*

+39 349 555 49 64 mobile

+39 011 54 30 27 studio

polello@lacalligrafia.com

 

PERSONAL WEB SITE http://www.lacalligrafia.com/index2.html

TORINO http://www.segnoscrittura.com/

ROMA http://www.articalligrafiche.it/

Presentació del llibre Tiem(pos) Modernos.

Article publicat a La Veu de La Segarra, 25 d'abril de 2008

Presentació del llibre Tiem(pos) Modernos.

El passat divendres 18 d'abril de 2008, dins de les activitats de la setmana de Sant Jordi que organitza el Centre Municipal de Cultura de Cervera, es va presentar el llibre "Tiem(pos) modernos" a les set del vespre a la Sala Buireu de la Llar de Jubilats de Cervera. En aquesta obra es tracta la visió que el cinema contemporani de ciència ficció ofereix de la ciència. El treball d’investigació va ser coordinat per Carme Gallego i compta amb els següents autors: Miquel Barceló, Jordi Font-Agustí, Pere Gallardo-Torrano, Carme Gallego, Jordi José, Jordi Lamarca, Manuel Moreno, Antoni Munné-Jordà, Pilar Porredon, Toni Segarra i Santiago Serrano Maya, tots ells i elles components del grup d’estudi sobre Tecnociència, cinema i literatura de l’Institut de Tecnoètica de la Fundació Epson-Ibèrica de Barcelona.

A la presentació del llibre assistiren Rosa Fabregat, autora de llibres de ciència ficció com ara, “La Capellana” (1988) i “La dama del glaç”(1977) que inclou” “Embrió humà ultracongelat núm. F-77” i “Pel camí de l’arbre de la vida” , i Pilar Porredon i Santiago Serrano Maya, co-autors del llibre “Tiem(pos)modernos”.

El llibre ha estat editat per Editorial Sirius. Dins de l'àmbit de Cervera, el llibre es pot trobar a la llibreria Rossich (c. General Güell, Cervera, Lleida).

Presentació del llibre Tiem(pos) Modernos.)

Notes al suplement Urgell-Segarra del diari Segre (18 d'abril de 2008).

Nota al diari Avui (18 d'abril de 2008).

Tanguy, le surrealiste.

Diuen que Yves Tanguy (5 de gener de 1900, París -15 de gener de 1955 Woodbury, Connecticut, USA) va decidir ser pintor quan va veure una obra de Giorgio de Chirico l’any 1923. Sempre he pensat que l’art és perillós i que la pintura encara ho és més. Al MNAC es va fer una exposició de l’artista des dels seus inicis fins a les darreres obres fetes als EUA on s’havia radicat amb la seva segona esposa, la també pintora Kay Sage (Linn Sage, Albany, 1898 - Woodbury, 1963).

Dues pinzellades.
Tanguy era un autodidacta en la tècnica pictòrica (Picasso primer va tenir com a mestre al seu pare i després va anar a diferents institucions fins que avorrit les va abandonar), a més a més va decidir fer-se pintor ja d’adult, aleshores crida l’atenció l’elevat grau de perfecció tècnica que assoleix en la seva obra, la pintura de Tanguy és d’una tècnica depurada. Com va arribar a aquesta perfecció? El grup dels surrealistes a més d’intercanviar experiències, també ho feien amb les pràctiques pictòriques?
O és Tanguy qui experimenta i cerca respostes?
(Picasso deia que ell no buscava, trobava)

En els quadres de l’artista la terra es fon amb el cel, de fet aquest és el paisatge que es pot veure quan hi ha boira al mar, no hi ha horitzó. Tanguy era fill de pares bretons al morir el seu pare en 1908, la seva mare decideix tornar a Bretanya, al seu poble Locronan, Finisterre. A Finisterre, Bretanya, es produeix el fenòmen anomenat estran, que és una zona del litoral de plenamar i baixamar, aleshores és una zona que queda coberta d’aigua en la plenamar i descoberta en la baixamar. En aquesta àrea es dóna una ecologia especial, amb una fauna d’anèmones, petxines, estrelles de mar, crancs... i algues que viuen en aquestes condicions de dessecació i inundació. També com és un territori d’erosió es troben pedres o conglomerats desgastats per les aigües que a la vegada dibuixen en les arenes formes que depenen de la seva grandària i consistència. Moltes de les seves pintures recorden aquest paisatges als que el pintor va estar lligat tota la seva vida.
Al morir la segona dona d’Ives Tanguy, les cendres del pintor i les del seu amic Pierre Matisse que havien romàs conservades, van ser portades a França i escampades a la platja de Duarnenez, a la Bretanya.

Xago Serrano.

Cervera/Barcelona, 22 de febrer de 2008.

Benvolguts,

En el dia d’ahir va morir el Sr. Joan Salat i Tarrats, per a nosaltres gran amic de la Galeria. La seva presència a totes les inauguracions i exposicions va ser una gran ajuda en moments difícils, permetent-nos de gaudir de la seva companyia.

Nosaltres ja hem començat a enyorar-lo.

La Cerverina d’Art.

Picasso és sempre Picasso.

Picasso és sempre Picasso.
(Picasso, la colección del Museo Nacional Picasso de París)

A Madrid, al Reina Sofia, es va inaugurar el 6 de febrer d’enguany una exposició de més de quatrecentes obres de Pablo Picasso (250 pintures, 174 dibuixos, 70 escultures i 9 ceràmiques, a més de 20 fotografies documentals), que pertanyen al Museu Picasso de Paris. Segons la seva comissaria (de l’exposició) i directora del Museu, Anne Baladassari: “En la colección del Museo Picasso de París están las obras con las que él se quedó y no quiso vender. Vivió rodeado de ellas. Son obras en las que se pueden ver sus gustos, en las que están representados sus familiares y gente próxima: hijos, mujeres, amigos.”
Tot allò es veritat, estan totes les obres que l’artista estimava i no volia vendre, eren seves, per a ell i per al seu gaudi. Però també Picasso era una màquina de pintar desde la seva infància solament havia creat art i per damunt de tot pintura, dia a dia i cada dia de la seva vida va estar dedicada a la pintura. Aleshores la seva producció era immensa i ell regulava la sortida de la obra al mercat de l’art.
El Museu de París es va crear al 1973 (any infaust) a la mort del pintor i amb la dació de prop de 3500 obres; amb aquesta dació els hereus salden els seus comptes fiscals amb l’estat francès i França obté un immens fons per a crear un Museu únic per la seva grandària dedicada al pintor. Més tard es suma la col·lecció d’obres d’altres artistes que Picasso posseïa, aquestes es poden veure al museu Picasso de Barcelona fins al 30 de març, de l’estudi d’aquesta selecció d’un centenar ( perque és una selecció) es pot vislumbrar els gustos de Picasso en la pintura, els seus amics i les seves fílies. Al 1990 a la mort de Jacqueline Picasso, la seva última esposa; l’estat gal rep una altra dació de més d’un centenar d’obres dels seus hereus. I finalment l’any 1992, França rep una donació dels arxius personals de Pablo Picasso. Tot allò gràcies a una llei que es va aplicar per primera vegada en el cas Picasso; la dació o el pagament de drets succesoris per mitjans d’obres d’art.
Davant l’afirmació de la directora ens podem preguntar que la quantitat retinguda per Picasso és enorme, massa gran per a ser una tria personal. De les lectures sobre Picasso sabem, que omplia les seves cases de quadres i quan estaven plenes marxava a una nova residència. Que quan va atènyer la fama, i en els seu cas va ser aviat, també comença a regular la seva producció que surt al mercat, malgrat que, també s’ha de dir, es queda amb obra. Aleshores, com es pot saber quina es obra seleccionada per a ell i quina és acumulada i fins i tot oblidada a les seves cases?

Picasso és un torrent que no es pot posar dintre de la llera, s’escapa i anega tot al seu voltant en el temps que va durar el segle XX i probablement el que vivim, aleshores l’exposició val més que un viatge a Madrid.

Santiago Serrano Maya.
Galeria
La Cerverina d’Art

Publicat Diari Segre; divendres,15 de febrer de 2008.

Allò metafísic dins la pintura.

A l’IVAM (Institut Valencià d’Art Modern) està oberta l’exposició El siglo de Giorgio de Chirico. Metafísica y arquitectura, fins el 17 de febrer.
Durant la segona meitat de la dècada dels 70, era un estudiant d’Història a la Universitat de Barcelona, abans dita la Central, i vaig tenir l’oportunitat d’assistir a les classes de Sociologia de l’Art del Dr. Alexander Cirici Pellicer. Ara bé, les seves classes, recordo, eren a la primera hora del matí, el seu estil no era el més adient per a aquestes hores, però sovint deia coses molt interessants de les moltes que emmagatzemava. Una d’aquestes classes va ser dedicada al pintor Giorgio de Chirico (Volos, Grecia,1988 - Roma, 1978). Segons Cirici Pellicer, a partir d’un moment el seu tipus de pintura no es venia (de fet la seva millor aportació va des de 1911 a 1915 quan l’artista era molt jove); llavors el pintor va canviar d’estil a un més convencional; això n’obstant va seguir pintant quadres en el seu estil de sempre, que el fa característic. Fou així com aparegueren obres de Giorgio de Chirico en antiqüaris, brocanters i particulars que trobaven per casualitat obres amagades. Aquestes es venien amb molta facilitat i a bon preu a suposats descobridors, però com el pintor estava viu i les obres eren fora del circuit de comercialització de l’art; els nous propietaris d’un de Chirico anaven al pintor per a la seva autentificació i aquest era el veritable negoci de l’artista, el preu que cobrava per autentificarles.

Tinc especial curiositat per Giorgio de Chirico el pintor que es plagiava a si mateix, veure les seves ciutats metafísiques, habitades per maniquís i, es clar, somriure una mica per sota el bigoti.


Xago Serrano.

Obra grafica d'Arnau ALEMANY, SUBIRACHS i GUINOVART a LA CERVERINA D'ART

Arnau Alemany a l'abast a la galeria...

Nadala 2007

Guinovart, referente del arte de vanguardia, fallece a los 80 años.

http://www.lamanyana.es/
Lleida - F. Guillaumet / Agencias  2007-12-13

Josep Guinovart, uno de los más destacados pintores españoles de posguerra y vinculado familiar y artísticamente a Agramunt, falleció ayer en Barcelona a los 80 años, tras no haber superado el infarto que había padecido recientemente y que le mantenía hospitalizado.



Su última aparición pública se produjo el pasado día 3 de diciembre en el Museu d’Història de Catalunya, donde inauguró una exposición de sus carteles de compromiso social y político. Pese a su estado de salud, Guinovart trabajó hasta el último momento, según destacó su galerista, Antonio Manchón, que reveló que Guinovart tenía pensado inaugurar una exposición el próximo 10 de enero.
Nacido en Barcelona el 20 de marzo de 1927, Guinovart ingresó en la Escuela de Maestros Pintores en 1941 y se inició en el trabajo como pintor de paredes. En 1952 consiguió una beca para estudiar en París, una ciudad por aquel entonces aún foro de atracción de artistas españoles de la posguerra como Tàpies, Chillida o Palazuelo, un hecho que marcó definitivamente a Guinovart, que desde entonces se dedicó completamente a la pintura. En 1955 Guinovart fundó el grupo Taüll con Aleu, el también recientemente fallecido Modest Cuixart y Antoni Tàpies, entre otros. En 1980 presentó tres exposiciones simultáneas en Madrid, y al año siguiente consiguió el Premio Ciudad de Barcelona. Con los años ochenta llegaron los reconocimientos internacionales después de que en 1982 presentara en Nueva York un mural de 36 metros y en 1983 recibiera el Premio Nacional de Artes Plásticas. En octubre de 1994 fundó en Agramunt, donde había pasado la Guerra Civil y los primeros años de la posguerra, un museo que lleva su nombre, Espai Guinovart, donde se exhibe de forma permanente su obra. La última gran exposición antológica sobre la obra de Guinovart se realizó 2002 en la Pedrera de Barcelona.
Las reacciones ante la muerte de Guinovart no se hicieron esperar. El ministro de Cultura, César Antonio Molina, dijo que España pierde “uno de los grandes del arte español de la segunda mitad del siglo XX” y aseguró que se trata de “una pérdida muy importante para el mundo de la cultura. El conseller de Cultura, Josep Manuel Tresserras, se mostró “triste y dolido” por la triste noticia y remarcó que el día de la inauguración de su última exposición en el Museu d’Història lo encontró “firme y animado”.
El crítico de arte, Josep Miquel Garcia, destacó que Guinovart fue protagonista de todas las actividades de la vanguardia catalana después de la Guerra, participando activamente en iniciativas como Dau al 7. Garcia destacó que su obra siempre tuvo un fuerte compromiso social ligando “ética y estética” y recordó que su obra tuvo una fuerte vinculación a Ponent y, en especial, con Agramunt.
Lleida también reconoció la labor de Guinovart con la Medalla Morera en 2003. En la ciudad, pues, se pudo ver la antológica Raó de Rostoll y Memòria del blau, mientras que el autor llevó a Fraga una contundente respuesta artística a la Guerra de Irak. Al conocer la noticia, la parlamentaria de CiU, Carme Vidal, calificó a Guinovart de referente del arte actual y de “hombre comprometido, que vivía el arte las 24 horas”. El compromiso social del autor fue también el aspecto que destacó el coordinador de EUiA, Jordi Miralles.

Agramunt decreta luto oficial por la muerte de su hijo adoptivo

Las banderas ondeaban ayer a media asta en el Ayuntamiento de Agramunt. Y es que el consistorio de la Ribera del Sió decretará en pleno dos días de luto oficial por la muerte de su hijo adoptivo.
Josep Guinovart, originario de la población de l’Urgell, estaba muy vinculado a Agramunt, donde en el año 1994 creó el Espai Guinovart, una fundación dedicada a la creación artística.

Guinovart recibe el último adiós en una ceremonia íntima.

http://www.lamanyana.es/
Barcelona / Agramunt - ACN / J. Bertran  2007-12-14

La familia de Guinovart dio ayer su último adiós al pintor en una ceremonia laica en el Tanatori de Sant Gervasi a la que asistieron, entre otras autoridades, el alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. Durante la jornada fueron muchas las personas del mundo cultural y político que pasaron por la capilla ardiente del artista, que se convirtió en un referente de la pintura de la posguerra junto a artistas de la talla de Tàpies y Ràfols Casamada.

El presidente de la Diputación, Jaume Gilabert, fue una de las personas que ayer pasaron por el tanatorio de Sant Gervasi. Gilabert lamentó la pérdida de Guinovart, del que dijo que fue “muy generoso” con las comarcas de Lleida con la creación del Espai Guinovart, por lo que aseguró que las instituciones leridanas están en deuda con el autor. Asimismo Gilabert coincidió con el gerente del Espai Guinovart, Carles Maria Sanuy, que “ahora es el momento de buscar complicidades para que el Espai Guinovart haga el salto como museo de arte contemporáneo”.
Por la tarde, el Ayuntamiento de Agramunt celebró un pleno extraordinario, un acto en el que trascendió que la familia y el consistorio organizarán un acto cívico en Agramunt en memoria del artista. Las tres fuerzas políticas representadas en el consistorio, CiU, ERC y PSC, aprobaron una moción conjunta de reconocimiento hacia la figura y la obra de Guinovart, especialmente a la trayectoria humana y a la estrecha vinculación que mantuvo con la población. Antes de la presentación de la moción, los portavoces de los tres grupos intervinieron para expresar la condolencia por la desaparición del artista con el que mantuvieron una estrecha relación por motivo de su cargo. Tanto el alcalde, Amadeu Padullés (CiU); como el anterior primer edil, Ramon Muixí (ERC) y el ex concejal de Cultura socialista, Ernest Caufapé, coincidieron en señalar la calidad humana de Guinovart, su aprecio a Agramunt y la necesidad de continuar ayudando en la proyección de su obra y es que el legado artístico del Espai Guinovart es muy importante cuantitativa y cualitativamente.

El Espai, su legado más íntimo.

http://www.lamanyana.es/
Agramunt - Josep Bertran  2007-12-13

“Mis ochenta años los llevo bien, con prisas para trabajar en todos mis proyectos. Antes no tenía ninguna, las cosas podían esperarse a mañana o pasado. Ahora ya no”. Así se expresaba Josep Guinovart en el reportaje publicado por LA MAÑANA con motivo de su aniversario.



Su última etapa la ha vivido trabajando intensamente en la creación artística y en el montaje de sus exposiciones. El pasado día 3 una delegación de agramunteses, con el alcalde al frente, se desplazó hasta Barcelona para acompañarle, como era habitual en estos casos, en la inauguración de su última exposición, en este caso una sobre sus carteles en el Museu d’Història de Catalunya. Hoy mismo otra delegación oficial de la capital del Sió volverá a trasladarse hasta la capital catalana. En esta ocasión para despedir a su hijo adoptivo. Por la tarde se celebrará un pleno extraordinario para honrar su memoria. Desde ayer, poco después de conocerse su muerte, la senyera con crespón negro anunciaba a los vecinos de Agramunt la sensible pérdida de su convilatà más universal.
Con motivo de su 75 aniversario, el Ayuntamiento organizó una serie de actividades conmemorativas agrupadas en el Any Guinovart. El acto más significativo fue el nombramiento de Fill Adoptiu d’Agramunt en el transcurso de un sesión solemne celebrada el 29 de agosto del 2002.
Fue el momento álgido de la relación entre el artista y la capital del Sió. Una relación que perdurará más allá de su muerte, puesto que en ella queda una parte de su legado artístico.
Durante los primeros y últimos años de su vida Josep Guinovart i Bertran estuvo estrechamente vinculado con Agramunt. Durante su infancia y adolescencia por sus lazos familiares –su madre era originaria de la localidad– y en la madurez, a partir de la creación del Espai, inaugurado el mes de julio de 1994 por el President de la Generalitat, Jordi Pujol.
Durante la Guerra Civil, el pequeño Josep vivió en una masía del Bosc del Siscar junto sus abuelos maternos huyendo de los bombardeos que asolaban Barcelona. Las vivencias de un niño barcelonés de 10 y 11 años en comunión con la naturaleza le marcó para siempre y su obra artística está estrechamente vinculada a aquella época que el artista plasmó, muchos años más tarde, en el Espai agramuntés.
“Las noches de verano dormíamos en la era cerca de los animales, del estiércol, de la paja y del barro; de los conejos, las gallinas y los polluelos; con los pies descalzos caminaba por el rastrojo, con la técnica rasante para no lastimarme”, escribió recordando aquellos años.
Un rastrojo que ha estado siempre presente en su obra, como el que vemos en el Espai. Un rastrojo quemado por los bombardeos nazis que asolaron la población.
El niño de la guerra se hizo mayor. De pintor de paredes pasó a artista internacional y a finales de los años ochenta intensifica sus contactos con Agramunt. Gracias a la buena sintonía con el alcalde de la época, Josep Huguet, transformó el antiguo mercado municipal en el Espai que albergó sus creaciones más vinculadas con sus orígenes.
Su obra, preñada de identidad colectiva, arraigó en Agramunt y sus vecinos lo acogieron como a uno más. Desde entonces no tuvo un no para cualquiera de las numerosas peticiones de todo tipo que se le hacían. Fue nombrado Torronaire d’Honor, ilustró muchas publicaciones locales y fue amigo de todos, especialmente de los niños “que aún no tienen el espíritu contaminado”.

Fins una altra, Guino.

Antoni Argiles i Sola

Les dues grans passions d'Antoni Argilés

Antoni Argilés, barber- cal·lígraf

Antoni Argilés te dues grans passions:
• La professió de barber que exerceix des de fa 40 anys. En fa 14 va obrir una bareria estil londinenc al carrer Sabino Arana.
• L’art de la cal·ligrafia, que estudià en forma autodidacta. És President de l’Associació Premis Catalunya de Cal·ligrafia, que fa 11 anys convoca a cal·lìgrafs fins ara d’arreu d’Europa, i actualment limitada a artistes de Catalunya, per tal de fomentar la cal·ligrafia local.

Un breu curriculum fa palesa la seva dedicació a l’art de la Cal·ligrafia

• Exposició a la Seu dels Premis Catalunya. Barcelona. Cada any al juny, des del 1996 al 2007
• Exposició Menorca. Cada any al juliol, des del 1996 al 2007.
• Exposició a la Catalunya Nord. Cada any a l’octubre, des del 1996 al 2007.
• Organització de dos seminaris de cal.ligrafia amb Anna Ronchi i Massimo Polello a Barcelona. Any 2006.
• Exposició a la Residència de U.B. Penyafort. Barcelona. Des de l’any 2001 al 2007.
• Exposició Catalunya-Japó a la càtedra Gaudí. Barcelona. Any 2002.
• Exposició a la Biblioteca de les Borges Blanques. Març 2005.
• Exposició a Mollerussa. Desembre 2005.
• Exposició a la Vall d’Aran. Octubre del 2004.
• Exposició a Nagoya. JAPÓ. Març 2006.

LA FIGURA... ANTONI ARGILÉS.

LA FIGURA... ANTONI ARGILÉS.
Barbero calígrafo
Xavi Casinos. 20.03.2006



El barbero calígrafo Antoni Argilés tiene dos grandes pasiones.
La primera es su profesión de barbero que ejerce desde hace 40 años. Hace 14 –«el año de las Olimpiadas», apunta– abrió la peluquería para caballeros Argilés i Solà (Sabino de Arana, 50), que es como un templo, un museo, de la barbería. «Me inspiré en la estética de una barbería de Londres que conocí hace 25 años con la que me sentí totalmente identificado. He intentado crear un clima en el que uno pueda relajarse y sentirse a gusto», explica.

En ese viaje a Londres nació su segunda gran pasión, el arte de la caligrafía. Una felicitación de Navidad escrita a mano le inspiró para hacer un auca sobre el afeitado.
Empezó a estudiar caligrafía de forma autodidacta y es presidente de la Associació Premis Catalunya de Cal·ligrafia, que este año celebra su décimo aniversario. Se entregarán el 7 de junio y en esta ocasión las bases han limitado la convocatoria a calígrafos catalanes. «Así fomentamos un poco más la caligrafía local, porque si no siempre ganan artistas extranjeros», señala.
La barbería es el centro neurálgico de la actividad caligráfica de Argilés. En una mesa, a unos metros de los sillones de barbero, trabaja en sus obras entre afeitado y corte de pelo, y un subterráneo hace de taller y de centro de exposiciones y celebración de los premios. Algunas piezas son auténticas obras de arte. «Aunque la caligrafía no se cotiza como para hacerte rico, sí hay especialistas que viven de ello», dice.
Argilés sufraga la práctica totalidad de los premios, dotados el primero con 600 ¤, y 300 ¤ el segundo. Compra algunas de las obras y corre con la mayor parte del resto de gastos. Con el fondo acumulado organiza de forma altruista exposiciones por Catalunya, que acompaña de talleres.


Dentro de unos días viaja a Japón para participar en una exposición en Toyohashi. «Participan tres autores japoneses, y yo expongo dos de mis obras y llevo varias de otros autores españoles», explica. Argilés trabaja en un nuevo proyecto que denomina Dues Cultures. «Se trata de reunir calígrafos occidentales y orientales y contribuir así al diálogo entre las culturas».

20 Minutos 20-03-2006

nuSnu: Joan Porredon, mes que unes fotografies. Segarra Actualitat Num.129 agost de 2007

nuSnu

Article publicat el 29 de juliol de 2007 al diari Segre.

Litografies de Guinovart.


Benvolguts amics,

Ens adrecem a vosaltres per informar-vos que aquest any 2007, CAL TALAVERÓ, centre d’art amplia la seva col·lecció ART-VISIÓ amb una nova edició litogràfica:


L’AQUELARRE de CERVERA vista per GUINOVART

ART-VISIÓ és una col·lecció d’obra gràfica original (gravat, litografia, serigrafia...), editada en exclusiva per Cal Talaveró, centre d’art, en la que cada artista ens presenta llur visió d’una població, tradició o esdeveniment.
La característica especial de l’obra gràfica es ser múltiple, seriada i limitada, això permet que el treball de grans artistes arribi a un major nombre de persones, a un preu assequible.

Les edicions de la col·lecció son de 90 exemplars, com a màxim; numerats i signats per l’artista i cadascun acompanyat del corresponent certificat. Les mides són 74 x 54 cm.


El preu de mercat d’una litografia original d’aquestes característiques es de 410 €.
Cal Talaveró us ofereix la possibilitat d’adquirir-la per subscripció
a un preu especial de 250 €.

Aquesta oferta és valida exclusivament, durant el temps de realització del projecte, un cop elaborada la litografia original, el dia de la presentació de l’obra al públic, el preu de compra serà estrictament el de mercat, 410 €.

LA CERVERINA D’ART col·labora amb nosaltres en aquest projecte i tindrà a la vostra disposició les 14 obres ja editades de la col·lecció ART-VISIÓ. Així podreu valorar-la i decidir la subscripció.

Esta previst presentar la litografia i lliurar-la als subscriptors el mes d’agost de 2007, en un acte que es realitzarà a Cervera.


TRUQUEU PER DEMANAR INFORMACIÓ SENSE COMPROMÍS
CAL TALAVERÓ 973-348 053 o gestio@caltalavero.cat
LA CERVERINA D’ART 973-530 612/ 678 718 312
o lacerverinadart@estudiqueralt.com
Confiem que considerareu el nostre oferiment i que voldreu participar en aquesta iniciativa.

Cordialment,


Santiago Serrano Maya
Director La Cerverina d’Art

Laura Zubiaur
Directora Cal Talaveró

Article publicat a La Veu de la Segarra el dia 27 de juliol de 2007

Article de Teresa Salat publicat a Segarra Actualitat (núm. 128, pàg. 25, juliol de 2007).

Article publicat al suplement Urgell-Segarra el dia 20 de juliol de 2007.

Panoràmica de l'exposició de Rafael Bartolozzi.

La Veu de la Segarra-22 de juny de 2007.

La Veu de la Segarra-8 de juny de 2007.

El passat dissabte 16 de juny vam celebrar la inauguració de la nova temporada de LA CERVERINA D'ART amb l'exposició de BARTOLOZZI, pintor navarrès afincat a Barcelona. Rafael Bartolozzi arriba a LA CERVERINA D’ART presentant l’exposició “CICATRIUS” que inclou pintura, obra gràfica i escultura. Una ocasió única per a poder apreciar tot l’ofici que ha assolit l’artista. Serà possible percebre les habilitats de Rafael Bartolozzi en diferents disciplines. Bartolozzi és un exemple de contumàcia i perseverància, prosseguint amb la seva labor artística i professional tot i les adversitats. Les obres reflexen aquestes trabes viscudes i sofertes al llarg dels dies.

Tot i les obres de millora al carrer Major de Cervera, on s'ubica la galeria, vam poder gaudir amb la visita de molts bons amics i visitants, entre ells el mateix artista i la seva esposa, així com diversos representants del consistori cerverí. Pels volts de dos quarts de vuit es va procedir a inaugurar l'exposició amb unes paraules de representants de La Cerverina d'Art que van presentar la nova temporada de la galeria i que s'iniciava aquell mateix dia. Tot seguit es va cedir la paraula a Bartolozzi qui va resumir les intencions de l'obra, enfatitzant que la grandesa de l'obra artística no és la mera plasmació de quelcom estètic sinó el plantejament de dubtes i situacions. D'aquesta manera, segons va comentar l'artista, una obra que es cenyeix a la bellesa no planteja, només expressa, mentre que una obra més reflexiva, com ara l'obra de l'exposició "Cicatrius", obra les portes a la reflexió de l'espectador. Rafael Bartolozzi va aprofitar l'avinentesa per a explicar la seva arribada a les parets de La Cerverina d'Art.

Des de La Cerverina d'Art volíem agraïr a tots aquells que tant el dia de la inauguració així com dies postrers ens han acompanyat i s'han interessat tant per l'obra de Bartolozzi com per les activitats que presenta la galeria.

Molt agraïts.

La Cerverina d'Art 2007


Rafael Bartolozzi i la seva dona Núria davant d'una de les obres de l'exposició (foto: Pablo Fernández del Castillo).


Pilar Porredon i Oriol Luis Serrano, de La Cerverina d'Art, junt amb Rafael Bartolozzi al moment de la presentació (foto: Pablo Fernández del Castillo).


Pilar Porredon i Oriol Luis Serrano atenen a les paraules de Bartolozzi durant la presentació (foto: Pablo Fernández del Castillo).




Bartolozzi explica les intencions de la seva obra als assistents (fotos: Pablo Fernández del Castillo).


Rafael Bartolozzi amb Maria Teresa Salat, crítica d'art (foto: Pablo Fernández del Castillo).


Assistents a la presentació aténen a l'explicació de Rafael Bartolozzi. En primer pla, Queralt Antú, de La Cerverina d'Art (foto: Pablo Fernández del Castillo).


Els assistents a la presentació van poder assaborir vi de la terra i comentar amb el amteix artista l'obra presentada a la sala (foto: Pablo Fernández del Castillo).


Obra de Bartolozzi que es pot veure a les parets de La Cerverina d'Art (foto: Pablo Fernández del Castillo).