Allò metafísic dins la pintura.

A l’IVAM (Institut Valencià d’Art Modern) està oberta l’exposició El siglo de Giorgio de Chirico. Metafísica y arquitectura, fins el 17 de febrer.
Durant la segona meitat de la dècada dels 70, era un estudiant d’Història a la Universitat de Barcelona, abans dita la Central, i vaig tenir l’oportunitat d’assistir a les classes de Sociologia de l’Art del Dr. Alexander Cirici Pellicer. Ara bé, les seves classes, recordo, eren a la primera hora del matí, el seu estil no era el més adient per a aquestes hores, però sovint deia coses molt interessants de les moltes que emmagatzemava. Una d’aquestes classes va ser dedicada al pintor Giorgio de Chirico (Volos, Grecia,1988 - Roma, 1978). Segons Cirici Pellicer, a partir d’un moment el seu tipus de pintura no es venia (de fet la seva millor aportació va des de 1911 a 1915 quan l’artista era molt jove); llavors el pintor va canviar d’estil a un més convencional; això n’obstant va seguir pintant quadres en el seu estil de sempre, que el fa característic. Fou així com aparegueren obres de Giorgio de Chirico en antiqüaris, brocanters i particulars que trobaven per casualitat obres amagades. Aquestes es venien amb molta facilitat i a bon preu a suposats descobridors, però com el pintor estava viu i les obres eren fora del circuit de comercialització de l’art; els nous propietaris d’un de Chirico anaven al pintor per a la seva autentificació i aquest era el veritable negoci de l’artista, el preu que cobrava per autentificarles.

Tinc especial curiositat per Giorgio de Chirico el pintor que es plagiava a si mateix, veure les seves ciutats metafísiques, habitades per maniquís i, es clar, somriure una mica per sota el bigoti.


Xago Serrano.