Picasso és sempre Picasso.

Picasso és sempre Picasso.
(Picasso, la colección del Museo Nacional Picasso de París)

A Madrid, al Reina Sofia, es va inaugurar el 6 de febrer d’enguany una exposició de més de quatrecentes obres de Pablo Picasso (250 pintures, 174 dibuixos, 70 escultures i 9 ceràmiques, a més de 20 fotografies documentals), que pertanyen al Museu Picasso de Paris. Segons la seva comissaria (de l’exposició) i directora del Museu, Anne Baladassari: “En la colección del Museo Picasso de París están las obras con las que él se quedó y no quiso vender. Vivió rodeado de ellas. Son obras en las que se pueden ver sus gustos, en las que están representados sus familiares y gente próxima: hijos, mujeres, amigos.”
Tot allò es veritat, estan totes les obres que l’artista estimava i no volia vendre, eren seves, per a ell i per al seu gaudi. Però també Picasso era una màquina de pintar desde la seva infància solament havia creat art i per damunt de tot pintura, dia a dia i cada dia de la seva vida va estar dedicada a la pintura. Aleshores la seva producció era immensa i ell regulava la sortida de la obra al mercat de l’art.
El Museu de París es va crear al 1973 (any infaust) a la mort del pintor i amb la dació de prop de 3500 obres; amb aquesta dació els hereus salden els seus comptes fiscals amb l’estat francès i França obté un immens fons per a crear un Museu únic per la seva grandària dedicada al pintor. Més tard es suma la col·lecció d’obres d’altres artistes que Picasso posseïa, aquestes es poden veure al museu Picasso de Barcelona fins al 30 de març, de l’estudi d’aquesta selecció d’un centenar ( perque és una selecció) es pot vislumbrar els gustos de Picasso en la pintura, els seus amics i les seves fílies. Al 1990 a la mort de Jacqueline Picasso, la seva última esposa; l’estat gal rep una altra dació de més d’un centenar d’obres dels seus hereus. I finalment l’any 1992, França rep una donació dels arxius personals de Pablo Picasso. Tot allò gràcies a una llei que es va aplicar per primera vegada en el cas Picasso; la dació o el pagament de drets succesoris per mitjans d’obres d’art.
Davant l’afirmació de la directora ens podem preguntar que la quantitat retinguda per Picasso és enorme, massa gran per a ser una tria personal. De les lectures sobre Picasso sabem, que omplia les seves cases de quadres i quan estaven plenes marxava a una nova residència. Que quan va atènyer la fama, i en els seu cas va ser aviat, també comença a regular la seva producció que surt al mercat, malgrat que, també s’ha de dir, es queda amb obra. Aleshores, com es pot saber quina es obra seleccionada per a ell i quina és acumulada i fins i tot oblidada a les seves cases?

Picasso és un torrent que no es pot posar dintre de la llera, s’escapa i anega tot al seu voltant en el temps que va durar el segle XX i probablement el que vivim, aleshores l’exposició val més que un viatge a Madrid.

Santiago Serrano Maya.
Galeria
La Cerverina d’Art

Publicat Diari Segre; divendres,15 de febrer de 2008.