Us desitgem una molt bona Diada de Sant Jordi.
Cançó
del drac.
Una
altra vegada es pot escoltar la cridòria que puja reptant entre les pedres.
Tornaran els vilans amb torxes, llenya humida i llances a pertorbar la son i la tranquil·litat de la meva decadència i vellesa i intentaran, amb tossudesa i amb foc i fum fets a l’entrada de la caverna on moro, que surti de les profunditats fresques del cor de la roca al costat del riu que baixa rugint des de les muntanyes. Darrera d’ells, com sempre, vindran dos o tres cavallers vestits de ferro damunt dels seus cavalls cuirassats de combat, fent tremolar el terra i acompanyats dels seus servents i gossos es posaran a l’entrada, clavant les llargues llances a terra perquè, quan ofegat pel fum, sord pels crits i els renecs, els lladrucs i l’udolar dels cans, orb i desesperat surti i quedi empalat a les seves afilades punxes on després d’una llarga i anguniosa agonia, moriré. Llavors tallaran el meu cap i el clavaran en una llança i baixaran els cavallers i el seu seguici als poblats i ciutats rient i cridant i udolant les seves miserables victòries. Mentre els vilans escorxaran el meu cos, sucaran les seves avarques en la meva sang pensant que això els donarà les forces que no tenen per a sortir de la seva insuportable misèria i arrencaran les meves ungles i les aniran a vendre als mercats i fires on després de rascades en faran pocions i encanteris i els sacerdots burxaran en el meu pit fins a trobar el meu cor, que encara que jo ja no respiri, seguirà bategant i bategant com ho fan tots els cors de dracs després de morir, aleshores arrencaran el cor de les seves venes i lligams i l’aixecaran cridant els seus himnes religiosos de victòria i després aniran als seus temples i l’amagaran sota les imatges dels seus Déus per a demostrar als fidels la seva victòria sobre el suposat mal etern. Així serà i així quedarà representat en les seves pintures i escultures per sempre més.
El
meu cos i la meva pell i els meus óssos quedaran reduïts a bocins que la
multitud es repartirà en mig de baralles i juraments, amb ells faran
escapularis i amulets o es guardaran en flascons, capses i lligalls de roba o
cuir per a fer panacees que ho guareixen tot, com el mal d’ull, els
encantaments, el mal d’amor, el desamor, la covardia i l’excés de coratge que
tan de mal fa o l’oblidança o les presències constants d’aquells que ja no hi
són, per a curar les febres i els freds del cos, els mals de panxa per
l’abundància de menjar o els mals de panxa per no tenir res a portar a la boca,
per que les dones que volen tenir fills els tinguin i aquelles que no en volen
més no els tinguin.
Amb
les meves pètries i tornassolades escates es faran joies que les dones lluiran
en els moments secrets de l’amor, aleshores els homes cauran als seus peus
enamorats per sempre i no hi haurà donzella que no vulgui una joia de drac al
seu joier i no hi haurà orfebre que no vulgui tenir escates de drac per a fer
aquestes joies màgiques i no hi haurà traficant que no estigui disposat a pagar
el que sigui per a tenir-les al seu mostrari.
No hi haurà un lloc a la terra
pel meu cos on els ocells es mengen la carn morta i on els meus óssos es
blanquegin al sol. No hi haurà lloc a la terra. No em convertiré en terra, no
seré terra on germinin les llavors, no tornaré a veure una altra vegada el sol
com les petites flors dels camps i de les voreres dels camins. No em convertiré
en terra. Tot serà oblit.
Els crits augmenten de to i
els vilans arrosseguen una noia a les entrades de les coves. D’on han tret que
mengem carn humana? Nosaltres som éssers d’aigua. On som nosaltres hi és
l’aigua viva en rierols i rius, llacs i estanys, cascades i ràpids, amb
nosaltres l’aigua no escasseja, on hi ha aigua hi ha plantes, arbres, boscos,
animals, vida i els homes poden ser feliços quan tenen bones collites per
agrair al seus Déus. Som éssers d’aigua i així ho saben els senyors dels
somriures tranquils i ulls oblics que ens han venerat des de temps immemorials
i eleven estels gegants als cels nítids i sense núvols de les seves altes
terres i aleshores, surten els dracos per a jugar amb els dracs de paper per a
la joia dels nens de cares rodones i torrades pel sol. I les nostres efígies
estan esculpides a les cases i als temples i estan pintades a les vaixelles que
es guarden per ocasions especials per a atreure els bons presagis d’aigua
perquè l’aigua duu l’abundància i les famílies tenen fills i filles que no es
moren al néixer i que omplen la terra d’alegria i de nous fruits.
Però d’on han tret que som
éssers de foc? Nosaltres vivim de l’aigua, on no hi ha aigua ens anem secant,
llanguim sense aigua, perdem la nostra força i per últim tanquem els ulls a
aquest món. Nosaltres som aigua.
Estúpids cavallers, desviant
la corrent del riu bastaria per matar-me!
Xago Serrano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada