Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Segarra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Segarra. Mostrar tots els missatges
31 de desembre 2015
24 de desembre 2015
BON NADAL. Le bateaux Mystérieux. Odilon Redon, 1897 // Xago Serrano, 2015.
A
Bet Lehem
Mariam
va sentir els dolors del part
el caravanserrall estava ple
la va portar
a casa dels seus parents
on va néixer
Yeshúa
el va aixecar
en alt
el va reconèixer
com el seu primogènit
de l'any quart
abans de Crist
Yuosia
a la quadra
va succeir
junt amb els animals
Yuosia
al començament
de la tardor
/////////////////////////
A
Bet Lehem
Mariam
Sintió los dolores del parto
el caravasar estaba lleno
Yuosia
la llevó
a casa de sus parientes
donde nació
Yeshúa
en la cuadra
junto a los animales
Yuosia
lo levantó
en alto
lo reconoció
como su primogénito
Sucedió
al
inicio
del otoño
en el año cuarto
antes
de Cristo
////////
Bon Nadal a totes i tots.
Una abraçada de La Cerverina d'Art ,
La vostra galeria a La Segarra
////////
Poema de Xago Serrano.
Disseny d'Oluiso
Obra pictòrica d' Odilon Redon
Música "Snowmen" de Kai Engel
Poema de Xago Serrano.
Disseny d'Oluiso
Obra pictòrica d' Odilon Redon
Música "Snowmen" de Kai Engel
16 d’octubre 2015
Els bons consells. (20 anys de La Cerverina d'Art)
ELS BONS CONSELLS
de 1995 a 2005
800.000.000
batecs
(Un text de Xago Serrano per al dia de celebració del 20è aniversari de La Cerverina d'Art, 26 de setembre de 2105)
Ens van donar molt bons consells
no facis això
no facis allò
que no dóna diners
Qui va comprar aquestes coses?
Potser algun capritxós
però qui més?
Perquè no poses un frankfurt
A tothom li agraden
els frankfurts
perfumen l'ambient
atrauen el turisme
donen un toc
d'elegància internacional
O una hamburgueseria
li donaria a la ciutat
un ambient modern
quasi novaiorquès
transatlàntic
cosmopolita
Quants
i quants
bons consells
Què fàcil és donar-los!
Què difícil és escoltar-los!
Ens deien
porteu
bodegons
flors
paisatges
coses que la gent entengui
Però
què entenem?
Diuen
que Picasso
quan feia un viatge
en tren
el seu company
de cabina
el va reconèixer
Li va dir:
Mestre
perquè no pinta
la realitat?
Picasso l'hi va
preguntar:
Com és la realitat?
Així:
Va dir el viatger
mostrant una foto
de la seva dona
que va treure
de la butxaca
Ah! - va dir Picasso -
En blanc i negre
I plana
Si la realitat és una
fotografia en blanc i negre
Llavors
cal pintar-la
de colors
llampants
arbitraris
lliures
Com la paleta
dels fauves
Les bèsties salvatges
de la pintura
Llençar-la a l'aire
com un quadre
de Mondrian
convertida en un estel
com els de Joan
quan de nen
corria entre les tomateres
del Mas Miró
en les encanyissades
que després
-molt temps després-
van omplir els seus quadres
de nits estelades
Volíem
Volar
per damunt
de les teulades
en mig dels blaus
i els personatges
i animals ingràvids
de Marc Chagall
Girar i girar
com gira
la Via Làctia
pintada
en els ulls
d'home del Sud
de Roberto Matta
I
baixar
pels pendents
embogides
d'un Val del Paraíso
dels gravats
de Carlos Hermosilla
O
tremolar
emocionats
com un quadre
de Rothko
O
quedar a punt de trencar-nos
convertits en escuma
com l'onada eterna
de Hokusai
O
esperar
en el profund silenci
dels quadres
de Denis Hopper
la trucada que no arriba
Que donaria jo
perquè em xiuxiueges
a cau d'orella les coses
que he de fer!
perquè em xiuxiueges
a cau d'orella les coses
que he de fer!
Com el vent
que canta
en els mòbils de Calder
I
en els de César Manrique
pastor de vents
Guardià de volcans
Sembrador
d'illes mars galernes
somnis
Creador
de palaus
de pedra cremada
Ser
la síntesi
del segle
en un filferro
ple de dolor
esperança
desig
com els caminants
de Giacometti
Fer-nos
rotunds
esfèrics
exuberants
rodons
com un quadre
de Botero
I
rodar pel món
en el Carro de Fenc
-del Bosch-
lúcid
de tan al·lucinat
Rodar
de les rodes del carro
al mig de tot
surant
entre el que està bé
i el que està malament
entre la bellesa
i la lletjor
entre el que és sublim
i el que és abjecte
entre
la lloança
i el menyspreu
entre
el que és efímer
i el que perdura
Que donaria jo
perquè em xiuxiueges
a cau d'orella les coses
que he de fer!
perquè em xiuxiueges
a cau d'orella les coses
que he de fer!
Dir-me
que no
ens hem equivocat
de camí
que hem
fet
els camins
dibuixat
amb guix
que pintàvem
de nens
en els carrers
i voreres
de les ciutats
dels pobles
I
les viles
d'un món
transparent
aeri
esponjós
arbitrari
i
paradoxal
com
un Magritte
O
si
deixes
de xiuxiuegar-me
a cau d'orella
a cau d'orella
coses
que
no faré
Pot ser
al final faré
el que cal
I
tornaré
a equivocar-me
com
s'equivocava
Tanguy
quan
pensava
que els dibuixos
que deixaven
les arenes
de les platges
de Finisterre
eren formes
d'altres
mons
de paisatges
somniats
Quan
solo
Era
la realitat
en blanc i negre
D'una
fotografia
feta
per la Natura
Pero
qui deixa
de somniar
en
escapar-se
a un dibuix
que han
deixat les onades
en qualsevol
platja
d'arenes negres
de la Fi del Món?
Que donaria jo
perquè em xiuxiueges
a cau d'orella les coses
que no he de fer!
perquè em xiuxiueges
a cau d'orella les coses
que no he de fer!
Però com ben saps
en el dia
el cor
batega
cent mil vegades
quaranta milions
cada any
I
solo
vuitcent mil miliones
cada vint anys
23 d’abril 2015
23 d'abril, Sant Jordi. Un llibre a l'any, no fa dany.
Estimades i estimats,
Us desitgem una molt bona Diada de Sant Jordi.
Recordeu que podeu seguir les nostres activitats en l'actual temporada especial 20anys :
Us desitgem una molt bona Diada de Sant Jordi.
Cançó
del drac.
Una
altra vegada es pot escoltar la cridòria que puja reptant entre les pedres.
Tornaran els vilans amb torxes, llenya humida i llances a pertorbar la son i la tranquil·litat de la meva decadència i vellesa i intentaran, amb tossudesa i amb foc i fum fets a l’entrada de la caverna on moro, que surti de les profunditats fresques del cor de la roca al costat del riu que baixa rugint des de les muntanyes. Darrera d’ells, com sempre, vindran dos o tres cavallers vestits de ferro damunt dels seus cavalls cuirassats de combat, fent tremolar el terra i acompanyats dels seus servents i gossos es posaran a l’entrada, clavant les llargues llances a terra perquè, quan ofegat pel fum, sord pels crits i els renecs, els lladrucs i l’udolar dels cans, orb i desesperat surti i quedi empalat a les seves afilades punxes on després d’una llarga i anguniosa agonia, moriré. Llavors tallaran el meu cap i el clavaran en una llança i baixaran els cavallers i el seu seguici als poblats i ciutats rient i cridant i udolant les seves miserables victòries. Mentre els vilans escorxaran el meu cos, sucaran les seves avarques en la meva sang pensant que això els donarà les forces que no tenen per a sortir de la seva insuportable misèria i arrencaran les meves ungles i les aniran a vendre als mercats i fires on després de rascades en faran pocions i encanteris i els sacerdots burxaran en el meu pit fins a trobar el meu cor, que encara que jo ja no respiri, seguirà bategant i bategant com ho fan tots els cors de dracs després de morir, aleshores arrencaran el cor de les seves venes i lligams i l’aixecaran cridant els seus himnes religiosos de victòria i després aniran als seus temples i l’amagaran sota les imatges dels seus Déus per a demostrar als fidels la seva victòria sobre el suposat mal etern. Així serà i així quedarà representat en les seves pintures i escultures per sempre més.
El
meu cos i la meva pell i els meus óssos quedaran reduïts a bocins que la
multitud es repartirà en mig de baralles i juraments, amb ells faran
escapularis i amulets o es guardaran en flascons, capses i lligalls de roba o
cuir per a fer panacees que ho guareixen tot, com el mal d’ull, els
encantaments, el mal d’amor, el desamor, la covardia i l’excés de coratge que
tan de mal fa o l’oblidança o les presències constants d’aquells que ja no hi
són, per a curar les febres i els freds del cos, els mals de panxa per
l’abundància de menjar o els mals de panxa per no tenir res a portar a la boca,
per que les dones que volen tenir fills els tinguin i aquelles que no en volen
més no els tinguin.
Amb
les meves pètries i tornassolades escates es faran joies que les dones lluiran
en els moments secrets de l’amor, aleshores els homes cauran als seus peus
enamorats per sempre i no hi haurà donzella que no vulgui una joia de drac al
seu joier i no hi haurà orfebre que no vulgui tenir escates de drac per a fer
aquestes joies màgiques i no hi haurà traficant que no estigui disposat a pagar
el que sigui per a tenir-les al seu mostrari.
No hi haurà un lloc a la terra
pel meu cos on els ocells es mengen la carn morta i on els meus óssos es
blanquegin al sol. No hi haurà lloc a la terra. No em convertiré en terra, no
seré terra on germinin les llavors, no tornaré a veure una altra vegada el sol
com les petites flors dels camps i de les voreres dels camins. No em convertiré
en terra. Tot serà oblit.
Els crits augmenten de to i
els vilans arrosseguen una noia a les entrades de les coves. D’on han tret que
mengem carn humana? Nosaltres som éssers d’aigua. On som nosaltres hi és
l’aigua viva en rierols i rius, llacs i estanys, cascades i ràpids, amb
nosaltres l’aigua no escasseja, on hi ha aigua hi ha plantes, arbres, boscos,
animals, vida i els homes poden ser feliços quan tenen bones collites per
agrair al seus Déus. Som éssers d’aigua i així ho saben els senyors dels
somriures tranquils i ulls oblics que ens han venerat des de temps immemorials
i eleven estels gegants als cels nítids i sense núvols de les seves altes
terres i aleshores, surten els dracos per a jugar amb els dracs de paper per a
la joia dels nens de cares rodones i torrades pel sol. I les nostres efígies
estan esculpides a les cases i als temples i estan pintades a les vaixelles que
es guarden per ocasions especials per a atreure els bons presagis d’aigua
perquè l’aigua duu l’abundància i les famílies tenen fills i filles que no es
moren al néixer i que omplen la terra d’alegria i de nous fruits.
Però d’on han tret que som
éssers de foc? Nosaltres vivim de l’aigua, on no hi ha aigua ens anem secant,
llanguim sense aigua, perdem la nostra força i per últim tanquem els ulls a
aquest món. Nosaltres som aigua.
Estúpids cavallers, desviant
la corrent del riu bastaria per matar-me!
Xago Serrano.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
