ELS BONS CONSELLS
de 1995 a 2005
800.000.000
batecs
(Un text de Xago Serrano per al dia de celebració del 20è aniversari de La Cerverina d'Art, 26 de setembre de 2105)
Ens van donar molt bons consells
no facis això
no facis allò
que no dóna diners
Qui va comprar aquestes coses?
Potser algun capritxós
però qui més?
Perquè no poses un frankfurt
A tothom li agraden
els frankfurts
perfumen l'ambient
atrauen el turisme
donen un toc
d'elegància internacional
O una hamburgueseria
li donaria a la ciutat
un ambient modern
quasi novaiorquès
transatlàntic
cosmopolita
Quants
i quants
bons consells
Què fàcil és donar-los!
Què difícil és escoltar-los!
Ens deien
porteu
bodegons
flors
paisatges
coses que la gent entengui
Però
què entenem?
Diuen
que Picasso
quan feia un viatge
en tren
el seu company
de cabina
el va reconèixer
Li va dir:
Mestre
perquè no pinta
la realitat?
Picasso l'hi va
preguntar:
Com és la realitat?
Així:
Va dir el viatger
mostrant una foto
de la seva dona
que va treure
de la butxaca
Ah! - va dir Picasso -
En blanc i negre
I plana
Si la realitat és una
fotografia en blanc i negre
Llavors
cal pintar-la
de colors
llampants
arbitraris
lliures
Com la paleta
dels fauves
Les bèsties salvatges
de la pintura
Llençar-la a l'aire
com un quadre
de Mondrian
convertida en un estel
com els de Joan
quan de nen
corria entre les tomateres
del Mas Miró
en les encanyissades
que després
-molt temps després-
van omplir els seus quadres
de nits estelades
Volíem
Volar
per damunt
de les teulades
en mig dels blaus
i els personatges
i animals ingràvids
de Marc Chagall
Girar i girar
com gira
la Via Làctia
pintada
en els ulls
d'home del Sud
de Roberto Matta
I
baixar
pels pendents
embogides
d'un Val del Paraíso
dels gravats
de Carlos Hermosilla
O
tremolar
emocionats
com un quadre
de Rothko
O
quedar a punt de trencar-nos
convertits en escuma
com l'onada eterna
de Hokusai
O
esperar
en el profund silenci
dels quadres
de Denis Hopper
la trucada que no arriba
Que donaria jo
perquè em xiuxiueges
a cau d'orella les coses
que he de fer!
perquè em xiuxiueges
a cau d'orella les coses
que he de fer!
Com el vent
que canta
en els mòbils de Calder
I
en els de César Manrique
pastor de vents
Guardià de volcans
Sembrador
d'illes mars galernes
somnis
Creador
de palaus
de pedra cremada
Ser
la síntesi
del segle
en un filferro
ple de dolor
esperança
desig
com els caminants
de Giacometti
Fer-nos
rotunds
esfèrics
exuberants
rodons
com un quadre
de Botero
I
rodar pel món
en el Carro de Fenc
-del Bosch-
lúcid
de tan al·lucinat
Rodar
de les rodes del carro
al mig de tot
surant
entre el que està bé
i el que està malament
entre la bellesa
i la lletjor
entre el que és sublim
i el que és abjecte
entre
la lloança
i el menyspreu
entre
el que és efímer
i el que perdura
Que donaria jo
perquè em xiuxiueges
a cau d'orella les coses
que he de fer!
perquè em xiuxiueges
a cau d'orella les coses
que he de fer!
Dir-me
que no
ens hem equivocat
de camí
que hem
fet
els camins
dibuixat
amb guix
que pintàvem
de nens
en els carrers
i voreres
de les ciutats
dels pobles
I
les viles
d'un món
transparent
aeri
esponjós
arbitrari
i
paradoxal
com
un Magritte
O
si
deixes
de xiuxiuegar-me
a cau d'orella
a cau d'orella
coses
que
no faré
Pot ser
al final faré
el que cal
I
tornaré
a equivocar-me
com
s'equivocava
Tanguy
quan
pensava
que els dibuixos
que deixaven
les arenes
de les platges
de Finisterre
eren formes
d'altres
mons
de paisatges
somniats
Quan
solo
Era
la realitat
en blanc i negre
D'una
fotografia
feta
per la Natura
Pero
qui deixa
de somniar
en
escapar-se
a un dibuix
que han
deixat les onades
en qualsevol
platja
d'arenes negres
de la Fi del Món?
Que donaria jo
perquè em xiuxiueges
a cau d'orella les coses
que no he de fer!
perquè em xiuxiueges
a cau d'orella les coses
que no he de fer!
Però com ben saps
en el dia
el cor
batega
cent mil vegades
quaranta milions
cada any
I
solo
vuitcent mil miliones
cada vint anys
