Instruccions d’ús.
Estimats
Com un llibre antic i ben escrit aquesta participació ha de començar pels agraïments:
Agraïr a totes i cadascuna de les persones que han fet possible aquest acte entranyable i inoblidable per a nosaltres.
Agraïr a tots els que han tingut a bé, visitar La Cerverina d’Art en qualsevol de les seves activitats.
Agraïr a tothom que hagi confiat en nosaltres per a adquirir una obra d’art, esperem que aquesta compra enriqueixi les vostres vides perquè introduïr art a la nostra llar és introduïr bellesa al nostre esperit.
Agraïr a tots aquells que ens han acompanyat, donat suport i alè en aquesta ja important singladura, als que estan i als que ens han deixat (en especial recordo a una persona que a cada inauguració estava minuts abans de les set de la tarda davant la porta i si ens enraderíem ens renyia afectuosament).
Agraïr als artistes que ens han permès exposar les seves creacions a les parets de La Cerverina d’Art, tenim l’obligació de dir que tots, tots ens han deixat les seves obres sense demanar cap estipendi previ. Pot ser que aquesta sigui l’última activitat comercial que es basa en la confiança mútua i en l’encaixada de mans per a tancar una operació.
També dir i recordar que sense visitants i compradors i sense artistes, que cada vegada són més els que volen exposar, La Cerverina d’Art hauria tingut una curta trajectòria.
Moltes, moltes gràcies.
Capítol Primer. Aquesta és la història d’una porta.
És veritat!
I aquesta mostra és prova d’aixó, és molt probable que si aquesta porta no existís tampoc hi hauria La Cerverina d’Art.
Neruda deia que ell construïa les seves cases a partir d’una porta, nosaltres hem fet La Cerverina d’Art per donar-li sentit a aquesta porta.
Les portes són per a entrar i per a deixar entrar, entrar a un espai protegit de les inclemències del temps i dels Temps Foscos.
Quan tot ens és advers i quan pensem que la insània humana no té límits, ens queda l’art, l’obra d’art.
L’art ens pot guarir l’esperit de la desesperació davant la realitat, ens dóna l’empenta per a seguir caminant i el consol quan la vida s’apaga.
Qui no s’ha sentit traspassat a un altra dimensió, a un altre estat, quan el mossèn té la gentilesa d’obrir-nos les portes de Santa Maria al capvespre i l’aire de l’església es tenyeix del color dels vitralls?
Aleshores ens sentim nets i recomfortats
Nosaltres tenim la creença que l’art cura.
Que l’art guareix.
Que l’art ens fa millors.
Que l’art ens allibera.
Els artistes són aquesta estranya gent que es dedica a crear bellesa, la cerquen en coses molt rares i, de vegades, banals:
en unes sabates velles
en benzineres abandonades
en tolls d’aigua enmig de camins de terra
en una pipa que no és una pipa
en els petits còdols que deixen les aigües quan es retiren.
Els artistes veuen coses que nosaltres no veiem.
(Permeteu-me explicar-vos una petita o gran història de Cervera.
Quan Josep Maria Subirachs feia i erigia el Monument a la Generalitat que tenim ací, estava enamorat d’una companya de feina de la Pilar (Pilar Porredon) i meva. Les seves inicials (MF) estan escampades i posades en llocs clau del monument. Per tant, aquest monument grandiós i cerimonial duu en el seu interior una petita o gran història d’amor)
Com sabeu aquest monument té una entrada, una porta i un passadís que s’obre cap a l’escultura i a una lectura.
Per a l’escultor un dels llocs més formosos de la ciutat es troba o es trobava a l’esquena de la porta d’entrada al monument:
El mur de gastades pedres del jardí de la Casa Caritat.
Les pedres erosionades, estranyament simètriques, les seves ombres que canvien segons la llum dels dies i segons els diferents moments del dia encisaven a Subirachs i no només s’extasiava mirant-lo sinó que també l’acaronava amb les mans quan ningú el veia.
Segon capítol. Sense Cervera no hi hauria La Cerverina.
Les ciutats, a mida que les mirem, es van fent invisibles als nostres ulls, una boirina espessa les va desfent així com les escultures urbanes que, de cop, desapareixen a la nostra mirada.
És per això que Alexander Calder o César Manrique creen les seves escultures mòbils que sempre estan canviant segons el vent, són sempre les mateixes, però sempre diferents. Les fan així per a que no desapareguin com les escultures que romanen fixes o com desapareixen les pròpies ciutats.
Aleshores, arriba un viatger, un artista, i ens diu mireu com la llum cau sobre aquest mur creant un joc d’ombres xineses i nosaltres diem: És veritat!
I ens diuen, mireu com el Carrer Major es trenca en mil perspectives, perquè el carrer Major no és una línia, no és un carrer traçat amb tiralínies, les cases entren i surten i el carrer fa revolts i més revolts, i les perspectives canvien si ens posem a un costat o a l’altre.
I ens diuen, mireu com els carrers es perden, al final, als camps de cereals i que moltes de les perspectives ciutadanes es perden entre les pujades dels propers turons.
I el viatger ens diu, el vostre paisatge canvia constantment, ara és groc, demà marró i després verd clar que s’anirà fent maragda i un altra vegada groc. És un paisatge humanitzat, profundament humanitzat –està fet per l’home per a bé o per a mal– com una obra d’art que també està feta per la mà de l’home.
Aquesta ciutat és traïdora.
Amagada al Coll de les Sabines, és una sirena que encisa al visitant amb el seus cants.
És una ciutat que te la duus posada allà on vagis.
Diuen els urbanistes que la ciutat és la més gran obra d’art, ha estat creada per l’home per als homes, que està feta de temps, d’història és el sediment del treball i la imaginació de les generacions que ens han precedit. La ciutat és de tots i dels que vindràn.
Si no estiméssim aquesta ciutat, de vegades bruta i deixada, però sempre daurada sota el sol de la Segarra, no hi hauria La Cerverina d’Art.
Ciutadans
La Cerverina d’Art ens ha fet rics.
No en diners, ni en grans propietats, sino en amistats i estimació (aquest acte n’és testimoni).
El comerç cultural NO fa grans negocis, a menys que parlem dels grans especuladors de l’art o de les grans cases de subhastes on es parla de milions i milions d’euros, però mai d’artistes.
El comerç que apropa la cultura a la gent, és la petita llibreria que té dues prestatgeries, una amb les novetats i l’altre amb llibres de segona mà, un lloc on fullegar les noves compres. I algú que et coneix i et recomana l’última lectura.
Nosaltres volíem una galeria que fos com una tassa de tè d’aquelles vaixelles d’abans, de porcellana blanca amb una banda blava. Blanca per a que es donés importància a l’obra exposada i el blau, color modernista d’aquells temps en que no teníem por als colors.
Una tassa de tè que es beu lentament a les tardes, el tè és una beguda suau que entra a poc a poc als sentits, primer el subtil gust, després l’aroma i després la sensació reconfortant.
Aleshores per què obrir un comerç cultural?
Recordem que quan vam obrir la Galeria, no ens recomanaven una tenda de roba, les recomanacions eren que obríssim un local de frankfurts.
Era una mica estrany, però les recomanacions eren un frankfurt. Potser al 95 a la gent li agradés molt el frankfurt o hi havia una gran admiració vers allò germànic… No ho sabem.
El problema era que no sabíem fer frankfurts i, a més a més, NO ens agraden gaire.
Pilar (Pilar Porredon) i jo, ens considerem per damunt de tot, ciutadans, i hem intentat transmetre aquesta idea al nostres fills.
Ser ciutadans implica tenir drets i obligacions; nosaltres ens sentim responsables i solidaris dels nostres veïns. No ens sentim responsables davant els grans pares de la pàtria, ni dels grans esdeveniments de la Història, ens sentim responsables del veïns del nostre carrer, del nostre barri, de la nostra ciutat.
I ens sentim part i volem ser solidaris amb ells. I ser solidaris ho entenem com el caminar al costat de la nostra gent, no davant ni darrera, sinó al costat.
L’art fa molt de temps que s’ha democratitzat, que s’ha fet ciutadà, ja no està solament en les cases dels grans senyors, ni solamant en les col·leccions dels bancs.
Fa molt de temps que ha sortit a caminar; des dels grans muralistes mexicans que portaren la història del seus pobles a les parets per a que tots la poguéssin veure i llegir, als grafitters actuals que preténen fer la ciutat més amable i més conscient de si mateixa.
Des del Renaixement que els pintors estan fent gravats de les seves obres per a arribar a un públic més gran, més ampli.
Tenim dret com a ciutadans a la bellesa, no som només consumidors i un número a les estadístiques. Som persones, necessitem la bellesa que l’art ens dóna. L’hauríem d’exigir en l’edilícia, en l’arquitectura de les nostres ciutats, en les escultures que s’alcen – per a que no siguin només del militar amb el sabre –, en l’ajardinament dels nostres barris. Som persones, som ciutadans…
La Cerverina d’Art ens ha fet rics gràcies a vosaltres.
Cloenda.
Quinze llambordes
sobrevolen el carrer Major
Quinze llambordes bombardegen
Margarides de paper
Confetti i bombolles de sabó
Quinze llambordes
Amb la rosada de la primavera
Amb el calor daurat de l’estiu
Quinze llambordes
Sobrevolen el carrer Major
Trencant la son
De la ciutat
Amb un bombardeig
De llum i color
Llambordes lluentes
Pulides per mil curses
Per mil encàrrecs
Per mil il·lusions
De la vella ciutat
Quinze llambordes
Sobrevolen el carrer Major
Quinze llambordes
Estan tocant
A
Festa Major
Estimats, volem acabar
Amb un regal per a tots vosaltres
Amb la que nosaltres creiem
És la millor cançó d’agraïment.
Comença a escoltar-se la cançó "Gracias a la vida" de Violeta Parra interpretada per la cantant xilena Andrea Andreu.
.+A.Alemany.jpg)
